CRÓNICA ESPORTIVA

Mentre arriba un nou post us deixo amb una mica de crònica esportiva. Aquesta crònica esportiva no és per la situació del barça, sino és per esperonar a uns amics que porten quatre? cinc? sis?.... setmanes intentant jugar a futbol-sala, i mai ho aconsegueixen bé per pluja, bé per manca de gent, per lesions,... i omplen el correu amb mails amb llistes, amb baixes, un que diu que no es vol posar de porter, l'altre que diu que si es juga s'ha de posar de porter per collons, etc... Jugueu si us plau; no ho feu per vosaltres; feu-lo per nosaltres.

REFLEXIO DE LA SETMANA

Fa un parell de setmanes, llegia a “El Periódico” del diumenge, l’article setmanal de Ramon Folch, un científic, que jo qualifico de renaixentista, pel seu domini de molts camps de la ciència, de la cultura i el seu domini del llenguatge. En aquell article, aquest autor, explicava com els nens petits fan repetir un conte als seus pares, centenars de vegades i no es cansen mai i ho volen sempre igual sense variacions, perquè sentir aquest conte els hi dona seguretat i com desprès a l’adolescència no volen saber res dels pares i surten a descobrir mon. A partir d’aquest exemple, en Ramon Folch explicava, com li preocupava veure molts col·lectius de la nostra societat seguien tancats en si mateixos volen escoltar sempre el mateix conte, okupes amb okupes, empresaris amb empresaris, nacionalistes amb nacionalistes, polítics amb polítics, i com aquesta manca de diversitat, d’aiguabarreig, empobria la nostra societat i la feia més tancada i monòtona, .

Aquest article em feia pensar en un fet que ja fa temps que vaig coincidint amb més gent: a nova classe política a les administracions catalanes,

Alguns membres d’aquesta fornada de polítics, que són el relleu de les primeres generacions de polítics, , llueixen currículum aparentment complert, el que diríem un bon perfil, però crescuts únicament en el líquid amniòtic dels diners públics; formats en les joventuts dels partits, en les escoles de formació dels partits, llegint els diaris dels seus partits, veient la televisió del seu partit.

Ells no volen marxar de la casa gran del seu partit, ni de la seva administració a on ocupen un càrrec, s’hi troben a gust en aquella escalforeta, han après a defensar el seu status, d’assemblea a executiva, d’executiva a congrés, i no volen crear problemes als seus “pares”, que ara controlen els llocs de poder.

En certa manera es una simbiosi: Tu no em destrones i em despedaçes com feien els joves taurons d’abans, que vàrem haver d’eliminar i deixar morts a les cunetes , mentre et protegíem a tu que sempre has estat tan dòcil, i com que en comptes d’un tauró, ets un jove dofí , que m’assegura una estança plàcida, a canvi et deixo viure en aquesta habitació i pots tenir els teus mobles i penjar els teus pòsters i portar als teus amiguets, i et dono una bona paga setmanal, sempre que continuïs respectant les regles de la nostra casa.

AquestS joves, no sempre tan joves, però que es senten joves, perquè la cúpula de “la família”, els continua dient “el jovent” o “les noves incorporacions”, dominen la tecnologia lo suficient per baixar-se un vídeo de l’Obama i penjar-lo al seu blog junt amb un banner del “Yes, we can”, utilitzen de forma fluida paraules com sostenibilitat i tranversalitat, saben dir “Això es fa aixó perquè ho dic jo i punt” i “és una decisió irrevocable” (potser també il·legal, però això a qui importa), i saben adaptar-se als temps i canviar-se, quan toca, les ulleres amb muntura l’aire per unes de pasta de colors vius, que facin joc amb el mobiliari del seu despatx. Els hi continuen mancant altres lliçons, com aprendre el funcionament i les regles o lleis de l’organisme a on treballen, respectar i escoltar l’experiència acumulada del treballadors d’aquest organisme a on treballen, a vegades senzillament ser educats i atents, però això no ho consideren ni tan urgent ni tan important; al cap i a la fi, ells , com el nen que sempre vol sentir el mateix conte, l’únic que fan es imitar el que fan els grans i als grans els hi ha anat bé sense alguna d’aquestes lliçons, i ells saben que si es porten bé també els hi anirà bé.

I si pel camí s’ha de trair a algú, no respectar a algú, i tenir males formes amb algú, tampoc passa res, ells també han viscut això als passadissos del partit fins que han estat premiats per seu respecte a “ la família”. Com ja deia Serrat a una cançó a vegades encara no saps si actuen “per ignorància o per mala llet”. Segurament ni s’ho plantegen, ells imiten i obeeixen, obeeixen i imiten. I com ja he dit, posen pòsters i es compren mobles per la seva habitació, poden portar als amiguets a escoltar musica i agafar cerveses de la nevera i cobren la paga. Son les normes de la casa. Arriba el hivern i fora fa molt de fred, ell no tenen la culpa, es el seu món i els seus amics fan lo mateix. . Saben que hi ha alguns desagraits que no els entenen i els critiquen, però aquests deuen sortir a altres televisions o diaris, no deuen anar a l’executiva del seu partit, i no els porten a les jornades de formació a on a ells els hi envien.

A la casa a on ells viuen d’habitacions hi ha moltes, però totes ocupades, ells van arribar primer i pensen quedar-s’hi molt de temps.

Nota: article de lectura voluntària; vídeo de visió obligatòria

AVUI M’ENLLAÇO AMB BLOGS QUE PARLEN DE MONTCADA.

Una de les formes amb las que a vegades “perdo” el temps amb això d’internet és fer una recerca de blogs de la següent forma: entro al google a l’apartat de blogs i escric una paraula clau, com per exemple en aquest cas, el meu poble: “Montcada” i desprès ordeno la recerca per data (al marge superior dret). D’aquesta forma vaig veient qui al seu blog ha escrit aquesta paraula recentment (sempre que estigui al buscador de google. Si no esteu en aquest buscador ho sento no existiu; no sou ningú en aquest mon.). Lo mateix amb el you tube, el flickr, o altres.

Mitjançant aquest sistema passo estones tafanejant i vaig trobant, gent que ven pisos, un altre que ha creuat en bicicleta per Montcada, un altre que va fer caravana, un grup que penja una foto, etc. A vegades la recerca no te fruits o es avorrida. De tant en tant surten algunes joies com per exemple el blog “trenero” d’un aficionat als trens que escriu coses com aquesta descrivint les seves recerques en viu i en directe de trens….

“Bueno hoy deseava ir a cazar mercantes ya que mas o menos pasan siempre a las mismas horas aproximadas, Salimos de montcada ripollet a las 9.42h con un 447 direcion l'h, despues bajamos en mont.bif y vi que la 269 ya estava prepara para salir direcion manresa asi que cojimos de la via 3 l primer tren un 447+447 destino manresa, bajamos en mont.sta maria, alli esperamos el paso de una 440R y 447 y detras venia el mercante direcion a manresa, despues del paso de el mercante fuimos a un bar cercano a la estacion y almorzamos un bocata de longaniza, despues de almozar volvimos a la estacion cojimos una 447 con final en cerdañola uab y nada mas subir al 447 paso el mercante descendente el potassero, coji rabia pero se acabo quitando al llegar a cerdañola, cuando vi una 333.3 maniobrando direcion mollet con vagones llenos de balasto...."

I és que com va dir el torero « hay gente pa too... ».

Bé, a lo que anavem. Avui m’enllaçaré amb un parell blogs sobre Montcada, que de tant en tant em surten amb aquest sistema. Em deixaré d’altres però si aneu seguint el fil, ja trobareu més. Algun d’ells potser faré l’enllaç d’aquí a un temps, peró tampoc hi ha interés en fer una llista telefónica sino aquells que veritablement miro,

Aquests blogs son “Montcada confidencial” http://www.montcadaconfidencial.blogspot.com i http://www.montcadapost.blogspot.com. El segon és un blog sobre història de Montcada fet per un veï que porta anys fent una tasca força important d’estudi i recerca i que ara fa servir els blogs per que poguem aprendre sobre Montcada.

El “Montcada Confidencial” és un fenomen en el cas dels blogs, va camí de les 300.000 visites, s’ha convertit en un referent a Montcada, i el fet d’haver estat perseguit per l’Ajuntament que va intentar tancar-lo, que els seus autors siguin “secrets”, tot i que darrerament són com aquesta policia que quan se li veu arribar algun diu “compte que ve la secreta” (Doncs vaja merda de secreta), afegeix un context curiós i de misteri. Aquest blog de tant en tant es fa repetitiu, però d’altres vegades sorprenen les seves fonts d’informació i la seva capacitat de donar noticies, amb una visió, com a mínim, particular.

Us deixo un petit vídeo que recull en bona part la filosofia d’aquest blog , Es un fragment de la pel·lícula “Amanece que no es poco” (el you tube m’ha servit també per recordar fragment de pelis que m’agraden i ja aviso que aviat començaré la secció “les pel·lícules d’en Toni”, i a on “Amanece que no es poco” tindrà un lloc d’honor.

FEIA UNA SETMANA QUE NO ESCRIVIA

Fa una setmana que no escric un post i l’audiència (es a dir dos o tres) ja estan reclamant-me que a veure quan escric alguna cosa . Jo mateix portava ja un parell de dies neguitós pensant que havia d’escriure; que vaja merda de bloc a on la gent entra i troba que no s’ha escrit res de nou fa més d’una setmana; que a aquest blog li queden “dos telediarios”, com de fet ja vaticinava només veure el primer article, etc.

Mireu: no he tingut temps, o millor dit he dedicat el temps a altres coses. Fins i tot havia pensat que potser podia fer un bloc en anglès i així practicaria i aprofitaria per fer els deures de les classes d’anglès i practicar una mica aquest idioma, però clar si ja chapis i altres diuen que faig moltes faltes ortogràfiques, que en diran del bloc en anglès ! (com a mínim no faria errades amb els accents).

Tenia alguns posts pendents; contestar al chapis que ja el conec, ens hem pres unes cerveses i hem fet les paus (o no), tenia un post a mig fer pel dia dels difunts a on parlava de que a l’igual que no m’agraden les festes a termini a on tothom ha d’estar feliç perquè ho diu el calendari i ho mana la societat, tampoc m’agrada estar trist perquè ho digui el calendari i que la meva relació amb els meus morts no anava lligada a la festa de difunts, però clar això penjar-ho una vegada ja ha passat (i mira que tenia una foto maca) queda com molt depre i massa sensibler.

També havia pensat en escriure que ha guanyat el negre, i que si Martin Luther King i allò de now is the time and i have a dream ,bla bla bla, però quan veig a tots els guais i cools del nostre país, fins i tot amb xapes de Barack Hussein Obama (es aixi, oi, Nani?) com diria la meva avia, “me dan angustias”, o com va dir aquell presentador de tele “Cuanto cabrón!”; que bé queda parlar de construir una nova societat, lliure, igual i progre, als EUA, mentre jo vaig amb un cotxe amb footrest (ho veus com faig servir la paraula que em vas ensenyar).

També pensava parlar un altre vegada de la crisi i fer-vos un joc de xifres: segons les dades de l’atur, Catalunya te 25000 aturats més que el mes passat. Com que això queda difós entre tota Catalunya i son xifres que ens costa imaginar a vegades ens ho empassem més fàcilment (És com els accidents de cotxes i d’avions. A Catalunya no acceptaríem un accident d’avió cada mes o mes i mig, però com que es difós acceptem el mateix nombre de morts o més a les carreteres –tot i que estan baixant-), però us imagineu que al Telenoticies apart de dir més de 70 vegades Obama en mitja hora, diguessin : “Tots els habitants de Montcada s’han quedat en atur en un mes (uns 25000 més parelles i fills com àrea d’influència); això es suma a tots els habitants de Tàrrega del mes passat, el barri d’Horta de fa dos mesos i tota la comarca del Pallars Jussà de fa tres; el Govern estudia la declaració de zona catastròfica.” No ho resistiríem i ja estaríem fent telemaratons. Bé, doncs aquest post tampoc el faré perquè aquest dimecres a la nit gràcies a les magistrals lliçons de Xavi i el Juanito, ja hem solucionat la crisi o com a mínim hem detectat els culpables: Els àrabs i potser els xinesos, que s’ho han quedat tot, i quan dic tot, és tot. Ja no fa falta ni que aneu a la finestreta del banc a demanar-li a la noieta estudiant d’empresarials vestida amb una tímida camisa blanca que treballa com a becària a la Caixa que t’actualitzi la cartilla. Aquesta cartilla amb tots els seus fulls, sense deixar cap en blanc, amb tots els seus números i la seva columna del debe i el haber i el vell acudit del “debe haber”, no són més que una puta anotació comptable que a la que et descuidis no l’interessarà a ningú per que fa molts anys es van carregar el patró or, i el diner no val ja una merda, com va passar amb els diners de la República i ho van patir tots els que van passar la frontera per la Vajol i Maçanet de Cabrenys a la Guerra Civil (això ho escric desprès de dos chupitos de orujo. Abans dels chupitos no entenia lo de la crisi, ni m’enrecordava del poble fronterer per on van haver de fugir els perdedors).

També hi ha qui diu (i estic d’acord amb ell) que hauria d’escriure de sexe, que és el que li interessa a la gent, i que en realitat aquella becària amb la tímida camisa blanca, s’havia descordat algun boto de més , confosa entre el fred exterior i la temperatura “oficial” de l’oficina bancària, i que la meva posició elevada a la finestreta em va permetre contemplar la bellesa de la seva pell, mancada de morenor, a traves de l’escot , ara atrevida, ara ingènua, mentre els seus pits s’endevinaven tremolosos i mancats d’escalfor, retinguts en aquells sostenidors que en aquells moments només vaig poder definir com semblant al color gerd, mentre els seus llargs i habilidosos dits manipulaven la meva cartilla. Unes hores desprès aquells pits es desfeien per l’escalfor contra el meu cos, mentre les seves mans amb uns dits llarg i habilidosos recorrien suaument la meva esquena i els sostenidors color gerd i la resta de llenceria queia als peus del llit, mentre la camisa blanca reposava de forma ordenada a la cadira, ja que ella, en un gest de noieta pudorosa , que va oblidar al ficar-se al llit, es va desabotonar suaument mentre jo jugava entremaliat amb els seus peus. Sobre la tauleta de nit, la cartilla amb banda magnètica habituada a recollir fredes i ara inutils anotacions comptables era testimoni d’aquella història d’amor i sexe (si no dic sexe no agrada als lectors).

Bé, havia d’escriure d’alguna cosa, perquè feia una setmana que no posava res, tinc algunes cosetes en marxa, però tenint en compte que és dimecres, que ha tocat sopar al Baviera i he begut un parell d’orujets (el del Cèntric és millor, però que hi farem), que és l’una i mitja de la nit i que demà no hauria d’arribar massa tard a la feina, em penso que ho deixaré aquí i un altre dia ja concreto una mica més. Sigueu bona gent.

PD. Aquest article ha estat influenciat pel que m'ha passat avui i per la gent amb la que he parlat. Per això potser alguns no entendreu algunes coses. Són coses de tenir un bloc. Per la vostra tranquilitat jo tampoc m'entenc a vegades.

AQUEST CAP DE SETMANA HE VIST...

"Avui he vist"... és una forma de començar a descriure que fa servir a vegades l'escriptor Joan Barril, explicant el que ha vist o li sembla haver vist aquell dia o fent jocs i paradoxes sobre el que ha vist o li sembla haver vist.

Doncs jo aquest cap de setmana passat he vist.....

Aquest cap de setmana he vist dos avions que feien carreres, les primeres neus de la temporada i els colors de la tardor. Aquest cap de setmana era Festa Major a Colldejou, però jo he anat a Col de Joux i no hi havia ningú. Aquest cap de setmana he vist prats en mig de boscos, valls profunds envoltats de muntanyes altes, poblets al costat de riuets. També he vist caballs negres i cavalls blancs , un gos blanc i un gos negre. Aquest cap de setmana he vist a uns veïns grans, mitjans i petits menjant 800 butifarres mitjanes al Carrer Major sense pagar ni un ral. Aquest cap de setmana he vist una obra de teatre amb dones vestides de blanc , que deien que estaven en coma, però que feien riure i pensar al teatre Kursaal . Aquest cap de setmana he begut aigua de Valencia, ginet i un xarop vermell, mentre dubtaba si jo era veridià o cranovi. Aquest cap de setmana he caminat per un camí a on vegades camino sol però aquesta vegada hi havia molta gent, massa gent i tot, que diria el senyor Marcelí. En aquell camí aquest cap de setmana he vist, gent amb la senyera, gent de passeig, gent a cavall, gent de cacera i un porc senglar-gent mort amb unes mosques-gent fent-li la vetlla. Aquest cap de setmana el meu germà m'ha dit el nom d'una cançó de leonard cohen que m'agradat molt i que parla de que tothom sap moltes coses, ho sap tot encara que a vegades no s'assebenti de res. Aquest cap de setmana he vist un joves defensant una torre que era d'uns frares. Ells no semblen que els hi agradin els frares però defensen la Torre dels Frares. Ells són okupes. l'Ajuntament no és okupa ni tampoc es frare però vol ocupar la torre que era dels frares. El propietari que havia d'ocupar la torre no l'he vist ni aquest cap de setmana ni als últims set anys. Aquest cap de setmana un senyor deia que em coneixia però jo no se qui era. Aquest senyor que deia que em coneixia sabia coses de mi però jo no sabia res d'ell. Aquest cap de setmana vaig menjar una torrada de calamars i vaig beure cafe amb llet. Aquest cap de setmana...

CHAPIS EXISTEIX (II) UN POST EN CASTELLÀ

Doncs Chapis existeix i està disposat a entrar en el joc, i no només això sino que a més sembla que té una certa presa i em fa un segon comentari dient que troba que s'actualitza poc aquest blog.

Aquests són els seus comentaris:
chapis ha dit...

Em sembla correcte la teva proposta i sempre seran crítiques des del respecte. podem començar quan vos vulgueu.

Per cert mira't les faltes d'ortografia.22 / octubre / 2008 20:00

chapis ha dit...

Ei hola que hi ha algú trobo que s'actualitza poc aquest blog. No sé si el seu creador té molta feina o es el seu ritme de publicació.27 / octubre / 2008 10:27

Bé, primer de tot agraïr-te la teva comunicació, i en un parell de dies t'exposaré els meus arguments. He anat bastant enfeinat i no he pogut actualitzar més ràpidament el blog. Suposo que estaràs acostumat a aquest mon dels blogs i ja saps que no tenim cap finançament,. que ho fem amb gust, però a estones lliures. Hi ha blogs que s'actualitzen diariament però també hi ha blogs que quasi no s'actualitzen. El cas més extrem que conec és el d'un blog d'un amic que va fer un blog, "rumore in Montcada", va penjar un post i ja no ha fet cap més i a sobre ha hagut d'esborrar els comentaris que li feien. Així i tot ell diu que ha aconseguit el seu objectiu.

Bé, a l'igual que es feia fa molts anys als canals de televisió abans d'exposar els meus arguments (demà em poso a escriure) et deixo amb uns "minutos musicales". És una cançó en castellà, ho sento, però espero que aixi vegis la riquesa d'aquesta llengua i com hi ha molta gent pel mon que intenta aprofundir en aquest idioma.

Fins aviat Chapis (o com et diu un altre comentarista "Xapis". Ja veus que aquí de seguida tothom fica cullerada)

“CHAPIS, MANIFIESTATE” (O “CHAPIS MANIFIESTA’T”).

Amb aquestes paraules era com un tractava d’invocar els esperits que hi havia a l’habitació quan es feia espiritisme.

Aquest blog rep (encara) pocs comentaris i la majoria d’ells són de gent que ja conec amb el que a vegades quan ens trobem fem algun comentari més extrablog.

L’altre dia, no obstant, a l’article sobre la pobresa del blog action day, vaig rebre un comentari d’un tal “chapis” (que no conec o no identifico), que es veu que hagués preferit que l’article estigues escrit en català i així ho va manifestar. en concret va dir “això està molt bé, però si ho escrius en català encara estarà millor”. Algun altra comentarista també sembla fer un joc de paraules en el mateix sentit.

Com ja podeu intuir m’estic ficant en un jardí sense que ningú m’ho hagi demanat, i tampoc no sé si en te tanta importància aquesta qüestió, però per respecte als lectors (pocs) i comentaristes (encara menys) que segueixen el blog, i atès que quan vaig començar a fer aquest blog hi havia d’una banda la voluntat de provar i experimentar i no estar tancat en un blog-torre de marfil mirant-me tot petulant al mirall i dient-me “tinc un blog i que bé que escric”, i que ja em sembla divertit entrar en aquest joc i intercanviar idees i opinions, proposo el següent (sempre de bon rotllo):

Chapis: (o tots els que us considereu chapis): Que opineu de que hagi escrit aquest article en castellà i amb un títol en anglès? Hauria d’haver-ho escrit en un altra llengua? Perquè?.... feu els comentaris que creieu oportuns i si hi ha fils suficients els donarem la categoria de “post” o article en comptes de comentari. Jo exposaré les meves raons (tot i que segons el dia no se quines son) i els “chapis” les vostres i les deixarem aquí penjades sense guanyadors ni perdedors, però sabent l’opinió de tothom.

Lògicament, com a propietari del blog aviso que si no hi ha comentaris, o són de gent en busca de merder, doncs ni iniciarem aquest joc o diàleg.

Li he preguntat ha dos amics a veure que els semblava això d’obrir el blog a un debat sobre la llengua i mireu lo que m’han dit:

SANTORAL. AVUI : SANTA LAURA.

Avui segons el santoral es Santa Laura, així doncs felicitats a totes les nenes, noies i dones que es diuen Laura (especialment a les que conec).

Aprofitant aquest dia i en homenatge a elles, us penjo la cançó de Lluís Llach, titulada Laura. La versió que us penjo és especial. És al concert de Lluís Llach al Camp Nou i us recomano que si no coneixeu aquesta actuació espereu fins al final tot i conèixer la cançó. Lluís Llach escriví aquesta cançó per una Laura que l’acompanyat com a músic durant molts concerts en la seva trajectòria musical. Al vídeo Laura toca la guitarra.

BLOG ACTION DAY 2008,POVERTY

Hoy no tocaba “post” y sin embargo ya aviso que va a ser el más largo. Ayer Xavi me envió una propuesta sobre algo así como el dia de acción de los blogs a nivel mundial “Blog action day 2008 Poverty”, que pretende que todos los blogs del mundo que lo deseen se adhieran a una campaña que consiste en escribir un post todos el mismo dia sobre el mismo tema. Este año toca el tema “la pobreza”. Aparte de la acción del blog, también va acompañada de algunos donativos materiales.

He decidido apuntarme a esta campaña que me parece curiosa, me he registrado y ahora me toca escribir sobre la pobreza. Nunca me ha gustado escribir sobre un tema impuesto y con un tiempo justo, porque a veces cuando más has de escribir menos cosas se te ocurren. Esto mismo me estaba comenzando a pasar, asi que echo mano de una historia real que me sucedió hace unos años durante un viaje a Sudàmerica.


Alrededores de la Plaza de armas de Cuzco, en Perú , impresionante arquitectura colonial, mezclada con construcciones incas. Es agosto, invierno en Perú, anochece y comienza ha hacer frio, pero el centro histórico todavía bulle de turistas que van de compras y se hacen unas últimas fotos antes de buscar algún sitio para cenar.
Cuando yo fui era normal encontrar niños rodeando a los turistas intentando conseguir unas monedas , que con la diferencia de nivel de vida, para nosotros era calderilla y a ellos les permitía vivir (y después de hacer cálculos con los salarios medios del pais, tambien hacer que un niño de unos 8 años aportarà más dinero a la familia que sus padres, que con un trabajo de profesional medio, tenían unos salarios de miseria).
Sea como pura estrategia comercial o por el trabajo de concienciación de educadores y guias turísticos, no todos te piden directamente dinero y, o te sueltan con rápidez un par de párrafos sobre la historia del edificio que tienes delante haciéndo de guia improvisado, o tratan de demostrar que conocen de donde vienes y te explican, que en España gobierna Juan Carlos I ,casado con Sofia y que manda (cuando yo fui Aznar), etc.

Educadores y guias resaltan la necesidad de que los turistas no colaboren a hacer crecer la mendicidad y piden que no se de dinero, y que si se da sea a cambio de un trabajo, el que sea (una manualidad, cantar, bailar, etc), pero que siempre los niños vean que es necesario formarse y aprender algo.

Todo esto no pudo evitar que en el grupo de turistas donde ibamos, ante alguno de aquellos mocosos que te miran a los ojos y te dicen: “- Deme algo, quiero comer” a varios no se nos ocurriera otra cosa que decirle, “ chaval, vamos un momento al kentucky fried chicken y te pides el menu que quieras y una cocacola que te lo pago yo”. Ver salir a estos chavales emocionados corriendo a toda velocidad del bar buscando un lugar apartado para comer, satisfacía nuestro ego de turista occidental (pienso que corrían de forma endiablada hacia algún lugar apartado, porque si algún crio más fuerte que ellos los veia, corrian el riesgo de perder el paquete de pollo rebozado con patatas fritas que era la cena de aquel dia).

Una pequeña aclaración más: el nivel de vida de Cuzco no esta mal en comparación con otras zonas del Perú, gracias al turismo. Eso no evita esas pandillas de niños como cualquier ciudad de un país pobre. Lo de Lima es peor.

Pues bien, una de aquellas tardes ibamos un grupo de cinco turistas, y uno de aquellos chavales, se nos acercó con los utensilios para limpiar zapatos y se ofreció para hacer de limpiabotas. Siempre digo que cuando viajo lo hago para ver el mundo, no para juzgarlo (eso ya lo hago el resto del año). Ese razonamiento me permite aceptar ver cosas o hacer cosas con las que no estoy de acuerdo, pero que si se hacen en esa sociedad pues no me niego a ellas. Ahora una foto donde salga un niño sucio y mal vestido, de unos diez años, arrodillado, limpiándome los zapatos, de momento no la habrà, por mucho que vea que allí es un oficio (y que aquí también).

Aquella tarde ya se habia acercado a nuestro grupo todo el repertorio de pedigüeños posible -niños guia, niños que venden dibujos, que piden dinero directamente…-, y todos hacian un par de intentos y ,o conseguian sus monedas, o si veian, como pasaba aquella tarde, que no eramos de los que dábamos dinero facilmente, se iban rápido a buscar otros turistas más solventes.

Sin embargo este niño limpiabotas, era insistente. Todos intentamos decirle que no queriamos que nos limpiara los zapatos, que llevabamos unas bambas tipo nauticas y que no hacia falta limpiarlas, -el replicó que ya lo sabía y llevaba un crema especial- , le dijimos que nos explicara alguna historia y le dariamos unas monedas, etc, todo ello mezclado con las típicas preguntas de si vas al colegio, cuantos hermanos tienes, tus padres son pobres, y todos estos cuestionarios que solemos hacer los turistas de grupo organizado, en una mezcla de intentar hacer un análisis sociológico de la sociedad donde estamos, intercambiando un par de frases con los lugareños y de buscar a contrareloj una experiencia que nos permita decir lo mucho que nos integramos en el viaje con la población indígena y lo “auténtico” que fue el viaje, y lo podamos explicar el dia que pasamos las fotos después del viaje y muchos años después en un blog el dia que hay que hablar de la pobreza.

Después de unos veinte minutos de insistencia y de habernos acompañado durante varias calles, mientras mis amigos estaban en una tienda comprando y yo me había quedado fuera, cogí del hombro al chaval y le dije con tono aleccionador. “-Mira chaval, ya te hemos dicho que no queremos que nos limpies los zapatos y como nos has explicado la historia de la iglesia aquella te voy a dar unas monedas; cógelas y vete a buscar otros turistas, y así podrás ganar más dinero. Llevas 20 minutos con nosotros y ya te hemos dicho que no queremos que nos limpies los zapatos y estas perdiendo dinero.” Metí la mano en el bolsillo, busqué las monedas y se las puse en la mano de aquel mocosillo, sucio y malvestido niño peruano de aproximadamente diez años edad (a lo mejor alguno más o menos pero en todo caso era todavia un niño). Durante un momento las monedas fueron suyas; las tenia él en su mano; era una buena cantidad en comparación a lo que se solía dar; pero antes de que mi mano se despegarà de la suya, él hizo un gesto ràpido y volvió a depositar las monedas en mi mano, y me dijo, algo molesto mientras me miraba a los ojos:
-"Señor yo no quiero que me dinero por caridad, yo quiero que me de dinero por mi trabajo y yo quiero limpiarle los zapatos porque mi trabajo es limpiar zapatos. Yo quiero ganar dinero con mi trabajo.”Se me quedó mirando unos segundos, cogió su maleta con los cepillos y el betún y se marchó.

Entré en la tienda con mis amigos sin decir nada, en silencio. Pasaron unos minutos. A la salida de la tienda ,uno de los del grupo comentó al no ver al niño preguntó " ¿Ya se ha ido el chaval ese, por fín?". Balbuceando intenté explicar lo que había pasado. Todavía no se si esta es una historia de pobreza, de dignidad, o de trabajo. En todo caso era la que os quería explicar. Todavia tengo dudas sobre como interpretar todo lo que pasó, ni tampoco os voy a soltar el rollo del turismo responsable porque no me lo creo, y la cena que nos dimos aquella noche aquel grupo de turistas en uno de los restaurantes más caros de la zona (por aquello de no coger diarreas), es posible que generara más riqueza en la zona que algunas acciones de ONG, pero aquella lección de aquel niño sobre la pobreza y la dignidad creo que me quedó bastante clara.

CRISI

Em costa parlar de la crisi, tot i que el degoteig de notícies ja és constant i sembla que alguna cosa important s’està trencant. Reconec la meva incapacitat per analitzar el que ha de passar però aquestes notícies de baixades i pujades de les accions, de tractar d’estabilitzar el sistema que sembla desmoronar-se, de gent que intenta salvar els mobles, d'estires i arronses, de que a poc a poc van sortint notícies negatives, m’ha fet recordar un video d’animació que vaig veure fa temps al youtube. És per reflexionar una mica. Aviso que no és massa optimista però a veure que us sembla.

CIUTAT PODRIDA ENS PORTES LA NIT I LA POR

Dos posts en un día, però si no ho poso ara m'oblidaré. Dissabte nit concert del Correllengua a Can Sant Joan, grups de gent jove tocant. No em sé cap cançó, quan de sobte uns acords em fan retrocedir molts anys enrera, fins a una cinta de cassete de color blau, ja no recordo si scotch o TDK (crec que aquestes eren més modernes), a on tenia cançons gravades dels Doors i una cançó de la banda trapera del Rio que de tant en tant em posava a cridar (no puc dir cantar) a la meva habitació:

"Ciutat podrida ens portes la nit i la por, ara que ets adormida els carrers són plens de foc, ....."

Curiòs joc el que a vegades fa la vida. Dissabte aquella cançó em va fer retrocedir molts anys fins arribar a la cinta de cassete de color blau. Fa molts anys aquella cinta de cassete de color blau es va avançar molts anys al camí que cada dia faig per anar a treballar en aquella ciutat podrida.

ADSL DE FA MÉS DE 2000 ANYS

Cap de setmana amb moltes coses, però us deixo una d’elles. Escapada al poblat iber de Puig Castellar a Santa Coloma, per veure la comunicació amb miralls amb altres poblats ibèrics. Us deixo un video comunicant-nos amb el poblat de les Maleses a Montcada (potser era el que em tocava estar, però pujant per la Torre dels frares en una mica més de mitja hora arribo al poblat de Santa Coloma). En el moment en que vaig gravar el vídeo estavem en comunicació al mateix temps amb el poblat de Cerdanyola i amb Montjuic.

El vídeo es el primer que faig i penjo, perdoneu la qualitat però ja anirem aprenent (millorar enfoc, no moure la càmera,etc...)

EL NEN QUE CORRE AMB ELS LLIBRES SOTA EL BRAÇ ESQUERRE

Ahir diumenge, un nen etíop amb uns llibres sota el braç esquerre , va córrer 42,195 quilometres per tota la ciutat de Berlín, va creuar l’avinguda Unter den Linden (Sota els til·lers) fins arribar i passar sota la Porta de Brandenburgo , i batre novament, com ja havia fet l’any passat al mateix escenari, el record mundial de marató.

Aquest nen de 35 anys , es diu Haile Gebreselassie i ,malgrat tots els entrenaments, encara conserva un cert moviment asimètric del braços, portant el braç esquerre més rígid, mentre el dret fa un moviment més ampli. Segons ha explicat ell mateix aquesta característica li ve que de petit per anar a l’escola havia de córrer alguns quilometres i sempre portava els llibres agafats sota seu braç esquerre.

Us deixo un vídeo de la marato de Berlín de l’any passat.

"SSSSEÑÑOR, SEÑÑOR, SE PUEDEN COMER PESSESSS DEL RIO?"

Fa un parell de setmanes, vaig anar a fer un passeig per la zona del riu Besós , a l’alçada del pont de la carretera de la Roca, a Montcada. La veritat es que vaig sortir sense massa convenciment, únicament per matar l’avorriment, i més que fer una gran caminada només volia estirar les cames .

Quan estava creuant el pont, vaig veure dos homes (montcadencs?, immigrants nordafricans ? « lugareños » ?, moros ?, nouvinguts ?, paisanos ? veïns ?. En fi ja ho aclariré un altra dia), mirant fixament a l’aigua del riu i assenyalant alguna cosa. El meu esperit tafaner va fer que jo també em posès a mirar, intentant esbrinar quin era el motiu del seu interès. Aleshores un d’ells que va veure el meu gest em dir en un castellà amb accent “àrab”.

-“Ssseñor, Sseñoor, ¿Puedo hacerle una pregunta?”

-“Hola! Buenas, si, digame.”

-“ ¿Los pessses que hay aquí en rio se pueden comer?"

Me’l quedo mirant i pensant , “aquest tiu no s’enterà a on ha vingut a viure. Peixos al Besós a l’alçada de Montcada? Deu meu! Aquest haurà vist una sabata i es pensarà que es un peix”. I el miro amb un cert aire de suficiència mentre li dic,

-“Pero si aquí no hay peces. Aquí hace años que no hay peces.”

-“Si señññor, hay muchos, hay muchos, mire, mire.”, em contesta assenyalant-me un lloc concret del riu.

Miro a on m'assenyala i veig mitja dotzena de peixos de quasi dos pams de gran cadascun i un altre grup una mica més enllà de més petits, i no puc evitar cridar

-“¡¡Ostias, es verdad!!. ¡¡Hay peces !!

- "Si señññor, se pueden comer pecesss?, porque ovejas que hay en rio se comen hierba del rio, y se pueden comer ovejas; entonces ¿ Pesssces del rio se pueden comerrr? (ara em sembla clar que m’ho preguntava més pel tema sanitari que pel tema legal, però encara tinc dubtes).

-“Pues no sé porque el agua esta muy sucia, pero la verdad no sabia yo que habia peces aquí.”

-“Si sssseñor ,hace un mes, cuando unas lluvias muy grandes, trajeron peces.”

A tot això s’afegeix un altre home que em diu que fa mesos que els veu aquests peixos.

Despres de xerrar una mica més tots quatre, torno a casa impresionat pel descobriment, ja que en 30 anys he passat de veure el riu més brut d’Europa a veure peixos al riu.

Ahir vaig comentar el descobriment amb un altre habitual de la zona, i em diu que fa al voltant d’un any que els veu, el que passa és que apareixen i desapareixen i ell pensa que és perquè ha vist una bandada de cormorans a l’alçada de Bifurca que de tant en tants apareixen i mengen peix fins a fartar-se. També em va comentar que no sabia quina espècie eren i que per tant no tenia clar si pujaven del mar o baixaven de la part alta, però que ho estava intentant esbrinar.

Al dia següent de la meva conversa amb aquests veïns que em varem fer veure els peixos, vaig tornar amb la camera i vaig fer un parell de fotos (amb el que em sembla que aquell bon home encara tenia dubtes de si fer o no una sardinada a casa seva), que us penjo aquí com a mostra de que desprès de tota la vida a Montcada i Reixac, puc dir que visc a un poble amb uns rius que tenen peixos.

NOU ENLLAÇ: LLIUREPENSAMENT: http://lliurapensament.blogspot.com/

Avui m’enllaço amb LLIUREPENSAMENT: http://lliurapensament.blogspot.com/ o per entendre’ns el blog de l’Àngel. S’ha de tractar be als lectors (crec que són dos) i a més l’Àngel és un altre que ha quedat abduït per això dels blogs sota la influència del Xavi i per tant tenia un lloc preferent a la meva relació d’enllaços.

Si us passeu pel seu blog trobareu interessants pensaments sobre aspectes de la VIDA (en majúscules), enfarinat de tant en tant amb altres tipus de posts.

Però compte, no us enganyeu. El blog de l’Àngel és d’aquests de a « Dios rogando y con el mazo dando »; Bé, en aquest cas a “Buda pregant i amb la destral tallant”. I encara que fa uns posts va fer com una declaració de principis de renúncia a fer el paperina defensant Catalunya, i va dir que es centraria en altres coses, al final a la que et descuides t’acaba colant el Raimon i una foto de l’estelada en plan Iwo Jima.

Segurament com alguns textos budistes , koans i altres similars, s’han d’interpretar de forma correcta les paraules del mestre i potser estava dient que per fer pallassades no comptin amb ell, però el dia que vegi pel carrers cartells penjats amb la foto del tiet Montilla de torn, tocat amb barretina, mirant-te fixament, assenyalant-te amenaçadorament amb el dit índex i dient-te “l’Exèrcit (no cal dir quin) et necessita a TÚ”(imitant el cartell de l'Uncle Sam), aleshores guardarà un temps els mandalas , la relaxació, els mantras, i ni quatre nobles veritats i ni vuits senders , ni osties.

Aquesta dualitat que pot semblar contradictòria, no ho es tal, ans al contrari, li permet una economia de processos, de mitjans i d’estructura mental important: Las pancartes que té a casa seva són intercanviables: Un dia toca “Tibet is an opressed nation”, doncs surt amb aquesta. Al dia següent canvia el vent, doncs li fa una pegat a la pancarta i ja té la pancarta feta “ Catalunya is an opressed nation". Lo mateix fa amb la de “free Catalonia que en un vist i no vist la reconverteix en un "Free Tibet". Que empresonen un lama, doncs “Lama thubten Llibertat”. Al dia següent empresonen a Franki i toca “Franki llibertat”, doncs ell ja té la meitat feta.

Segurament deu tenir fins i tot textos que li serveixen un dia per fer un sermó i un altre dia per fer octavilles al Fossar de les moreres. Un dia se’n va a la casa del Tibet a llegir:
« Germans : hi ha quatre veritats : l’existència del patiment, la causa del patiment, l’extinció del patiment, i el sender que condueix a l’extinció del patiment és seguir els rectes senders, de comprensió esforç, concentració,etc…”.

Desprès li dona la volta al full i llegeix:

“Catalans: Hi ha quatre veritats: Catalunya esta patint una opressió; la causa del Patiment es Espanya; Hem d’acabar amb Espanya, i el sender que condueix a l’alliberament del patiment que és Espanya és “a les Armes catalans”.

Jo, de fet, a vegades quan llegeixo el seu blog i parla de com aconseguir la Felicitat penso que s'esta expressant-se mitjançant una paràbola i que es refereix a aconseguir la Independència de Catalunya, i quan parla de que Catalunya ha ser lliure, començo a fer respiració abdominal i inspiro “Catalunya” i expiro “Espanya” i em relaxa.

Deixant la conya apart, us recomano aquest blog, per que trobareu textos força interessants i amb idees bastant clares sobre el que es important i el que es accessori.(i no com altres blogs que llegeixo, que darrerament semblen els programes aquests del diario de Patricia i semblants, i no miro a ningú). Recordeu: LLIUREPENSAMENT: http://lliurapensament.blogspot.com/

DING DONG DING DING, PROPERA ESTACIÓ: TARDOR, PRÓXIMA ESTACIÓN OTOÑO; CORRESPONDÈNCIA AMB...

Nits llargues, dies curts, pluja, cafè amb llet, fresqueta, ja han posat les llums de Nadal?, Aqueducte Constitució- Puríssima, Día de difunts, arbres sense fulls, castanyes i bolets, tristor?, doncs a mi m'agrada la tardor!, roba fosca, tardes de cinema, .... Que més?....

Ah! Vosaltres trieu! Serrat o Billie Holiday

AVUI VISITA A UNS AMICS

Avui tocava una visita a uns amics. Hi havia altres plans, però de sobte te’n recordes que has de fer aquesta visita, i vinga cap a casa seva. En el Palau de la Virreina (Rambles) i al Pati Manning (al costat del CCCB) de Barcelona, aquest dies, com cada any estan exposats tots els gegants de Barcelona. El cap de setmana tindran feina per les festes de la Mercè, però fins que marxin a treballar , els podeu anar a visitar.

Jo fa anys que els visito i ni que sigui per fer una petita visita protocol·lària. A la Virreina també trobareu altres figures del seguici popular (aquests any han encertat en la distribució i la exposició fa goig). Aquí podreu trobar una quinzena de figures. Al pati Manning estan exposats uns setanta (o més) gegants de tots els barris de Barcelona i la distribució en el Pati, tots mirant cap a la porta la primera vegada que els vaig veure em va impactar. Trobareu clares explicacions de l’origen, data de construcció, pes, etc, i tot en un ambient tranquil i agradable. Si esteu pel centre de Barcelona , crec que es una visita molt recomanable. Vosaltres mateixos.

AVUI M'ENLLAÇO AMB :(http://latonteriadeldia.blogspot.com)

Fa tres dies que tinc un blog (o un bloc? No se lo que tinc), i ja començo a tenir alguns símptomes del bloggeros; tinc varios posts o escrits pendents, no tinc temps i alguns ja no s’escriuran mai perquè ja no tindran sentit d’aquí a un dies; ara ja retocaria els dos escrits anteriors; de moment menys dos amics (d’un d’ells ara en parlaré) que s’han empenedit de mi, em semblà que escric per l’èter o per l’hiperespaci perquè el comptador només creix perquè cada dia obro el blog unes 15 vegades per veure que encara està allà i per veure si aconsegueixo enganyar al Google i es pensa que és un blog important i em comença a posar a les recerques de blogs; els dos escrits anteriors són llargs (i aquest va pel mateix camí) i en canvi us voldria explicar més coses…..

Però mantinguem la calma. Avui el post és per anunciar el meu primer link o enllaç en aquest blog . Cada vegada que faci un link o enllaç us faré una explicació.

El blog és “la tonteria del dia” (http://latonteriadeldia.blogspot.com) o per entendre’ns el blog del Xavi. És el blog “degà” dels blogs de la gent que conec. El Xavi m’ha comentat algunes vegades que també pateix els símptomes, que jo ara tinc, però ell continua tractant de aconseguir el seu objectiu: “Cada persona un cotxe (Henry Ford). Cada persona un PC (Bill Gates). Cada persona un blog ( Xavi Paredes)”. Ell de fet, té projectes de tenir altres blogs, o potser ja els té i no ho sabem i la Tonteria del dia es només una tapadora per entretenir-nos, mentre ell fot canya a altres blogs. Potser es el grup Godó o Planeta (perquè m’ha sortit aquest nom?) dels blogs i no ho sabem.

El seu blog te uns orígens humils com a evolució de fixar comentaris d’un grups d’amics futboleros, però ell va tenir el coratge i la decisió de crear el blog i de mantenir-lo dia a dia, sent ara un referent en el cercle d’amistats i darrerament comença a sonar fort fora d’aquest cercle més tancat i el paren pel carrer felicitant-lo pel blog. El seu blog es variat en el contingut, però no en els títols; en això no es mata, sempre es “la nosequé del dia”. Si busques pel google, les seves més de 28000 visites i la seva trajectòria fan que el senyor Google el destaqui per sobre d’altres blogs.

El Xavi és una mica “pantalletes” i per tant això de tenir un blog ja entra dintre del seu caràcter: si no esta davant d’un blog, pot estar mirant la pantalla del telèfon, la pantalla de la camera de fotos, estar al messenger, al face book, descarregar una peli, fer un excel amb no seque dinàmiques, jugar a la “guifi” en un espai “guii” (o potser és al revés), etc,…

Jo vaig treballar al blog del Xavi, però les condicions eren molt dolentes i en feia recordar les contrasenyes. No se si vaig marxar o em va fer fora o les dues coses. Jo crec que diu que esta content de que desprès de dos anys insistint jo hagi fet un blog i ha tingut el detall de deixar-me un comentari, però en els fons crec que comença a estar nerviós i tot i que ell té més de 28000 visites i jo només 40 (i com ja he dit 38 meves), ell sap que en poc temps sentirà l’alè d’aquest nou blog al clatell del seu i que d’aquí un temps potser el seu blog ja no és el referent, la bíblia dels blogs. Jo ja li he explicat que no li penso donar treva i que una de les meves seccions del blog serà la que es titularà “se lo que escribiste”. Ja se que ell potser també em criticarà el blog. De fet, no crec que trigui massa a dir-me que faig moltes faltes d’ortografia, i em sembla que amb això porta raó (a veure si el blog també em serveix per millorar aquest tema). En fi ara riurem, direm que la competència és bona, que hi ha espai per tothom, de tant en tant tindrem una mica de fair-play entre nosaltres, però potser en algun moment no em quedà mes remei que dir-li: “Xavi, no es res personal; només es tracta de negocis”.

Sigui com sigui, el seu bloc havia de ser el meu primer link (lo cortés no quita lo valiente) i a partir d’avui us trobareu a la part d’enllaços un directe al blog "la tonteria del dia".(http://latonteriadeldia.blogspot.com)

LA DIADA A MONTCADA

Ahir dia 11 de setembre el President Hugo Chavez, va donar 72 hores a l’ambaixador americà perquè marxes del país, titllant-lo de yankee de merda. Veneçuela es un país important en el plànol internacional amb grans reserves de petroli i la veritat es que no deixa de ser sorprenent veure determinades actuacions del seu president, populista, megalòman, bravucon,. És sorprenent com l’Hugo Chavez pot ser la més alta autoritat d’una nació.

Ahir 11 de setembre, vaig anar a l’acte institucional de la Diada Nacional de Catalunya, a Montcada i Reixac (a on visc) A la tribuna d’autoritats semblava que dos representants del mateix partit quasi no es parlaven i estaven allà de mala gana (quasi es donaven l’esquena entre ells ); De fet no semblaven estar massa a gust. La representat del PP estava a la tribuna però com es habitual es nega a cantar l’himne nacional a que es refereix l’acte institucional. La representant d’Esquerra estava fora de l’acte institucional de la Diada, perquè no volia estar a la tribuna aquest any (l’any que ve potser si i demanarà respecte per les institucions). La senyera catalana es la cuatribarrada però molts portaven l’estelada. A l’ofrena floral uns quants van donar l’esquena en el moment de l’ofrena floral del dos partits (PSC i Convergència). Uns que portaven una pancarta d’Esquerra es va afegir a aquest joc i també van donar l’esquena als del PP (els altres no.Els del PP ho van trobar a faltar). La meva mare em va comentar que això de girar-se d’esquena ja ho feien els que anaven de romans a les processons del seu poble, quan passava el Sant Crist, perquè havien estat els romans els que havien matat al Senyor. Les autoritats estaven massa lluny de la gent, en un racó de la plaça, com si també volguessin donar l’esquena al poble (o potser jo ho feien també simbòlicament). Va venir una violinista que també la van posar en un racó sota una carpa blanca perquè no es sentís massa. En aquella mateixa plaça la nit anterior dos actes havien acabat allà i encara aquell matí es discutia si era afegir esforços o contraprogramació. Al mosso d’esquadra quasi se li cau la senyera. La polícia es mirava de reüll als que es giraven d’esquena; ja els coneixien; els havien denunciat el dia anterior per fer un mural al riu. Uns van cridar visca Terra Lliure. D’altres cantaven fluixet Els Segadors. Feia calor però l’acte va ser fred. Érem els mateixos de sempre (potser la resta de la població també havia donat l’esquena a l’acte). Excepte el bon discurs de la Núria Cervera, pel fons i el sentiment (potser quan ja és te una trajectòria clara de sempre no fa falta fer tants escarafalls), de la resta de l’acte haig de reconèixer que encara no tinc una opinió clara, però que les interpretacions amb les que treballo tenen totes un cert caire pessimista respecte a aquest poble (el petit i el gran).

Sabeu que? Potser ahir m’hauria passat més divertit si a l’acte haguès parlat l’Hugo Chavez.

11 DE SETEMBRE DE 2008. NEIX UHF2000

Senyores i Senyors, Bona tarda. Amics: Avui, 11 de setembre de 2008, us saludem per primera vegada des de UHF2000, el bloc del Toni .Molts de vosaltres ja sabeu que avui oferirem un programa especial. Una mena de pròleg . La d’avui es una emissió que neix amb la humilitat del que comença, arribem fins a vosaltres amb la il·lusió que podreu notar l’esforç que comporta aquest primer contacte, amb tots els errors i encerts.

En aquest bloc, posaré el que en aquell moment em roti (de fet com tots els blocs), pensaments, cançons, vídeos, comentaris, etc...

Per començar us explicaré el perquè del nom UHF2000. El nom del bloc ja m’ha portat els primers maldecaps. Com a la revista el Jueves “había otras portadas”, però al final he posat uhf2000. Els motius: pur marketing, curt, senzill de recordar, igual en molts idiomes, etc.

UHF era un canal de televisió, que després esdevindria “la 2”, però que als seus començaments només es podia veure en alguns llocs, era un calaix de sastre, més experimental, només emetia unes hores al dia, i es veia amb més problemes tècnics, com boires i interrupcions, que obligava a seguir el protocol corresponent, que consistia en aixecar-se i posar-se davant la tele , donar uns cops amb la mà de forma acompasada a la part alta de l’aparell, apagar i encendre un parell de vegades, de forma ràpida i realitzada tota la operació tornar a seure mentre es deia “es de ellos”. Els programes també eren variats: el que no es podia emetre a la primera, el que no era important, programes més experimentals, esports secundaris. Potser una mica la filosofia d’aquest bloc.

Quant al número 2000, hi ha una raó primera i es que el nom UHF ja ho te agafat un que des de el 2005 no fa cap escrit, però que m’obligava a afegir alguna cosa més si volia aquest nom. He triat el número 2000, perquè sempre m’ha fet gràcia aquest número, especialment per tots aquells bars, empreses, projectes, etc., que uns anys abans del 2000 es van batejar amb aquest número com a símbol de modernitat i de futur. El 2000 va arribar i va passar i cadascú va seguir al seu lloc i alguns de aquells negocis que ja eren vells i carrinclons abans d’arribar el 2000 van quedar encara més fora de joc. el 2000 ja ha passat i UHF2000 ja es només un petit joc amb aquest número sense més pretensions.

Potser us hauria d’explicar més el contingut, però ni jo mateix el se. Ja veurem. També a poc espero anar aprenent cosetes noves i penjar, fotos, vídeos i tota aquesta quincalla virtual, que tenen els blogs. Doneu-me una mica de temps. També espero els vostres comentaris, que així riurem tots.

Us deixo ara amb un vídeo que he fet per la ocasió amb alguns personatges que celebren el començament del nou bloc. Com que estic de proves no ha sortit del tot bé i a on els personatges diuen televisió de Catalunya heu de posar o dir UHF2000, potser hi ha alguna errada més com la data, però coses poc importants.

http://www.tv3.cat/videos/398909

Ara em vaig a obrir una ampolla de cava i menjar uns canapès per celebrar la inauguració.