CRÓNICA ESPORTIVA

Mentre arriba un nou post us deixo amb una mica de crònica esportiva. Aquesta crònica esportiva no és per la situació del barça, sino és per esperonar a uns amics que porten quatre? cinc? sis?.... setmanes intentant jugar a futbol-sala, i mai ho aconsegueixen bé per pluja, bé per manca de gent, per lesions,... i omplen el correu amb mails amb llistes, amb baixes, un que diu que no es vol posar de porter, l'altre que diu que si es juga s'ha de posar de porter per collons, etc... Jugueu si us plau; no ho feu per vosaltres; feu-lo per nosaltres.

REFLEXIO DE LA SETMANA

Fa un parell de setmanes, llegia a “El Periódico” del diumenge, l’article setmanal de Ramon Folch, un científic, que jo qualifico de renaixentista, pel seu domini de molts camps de la ciència, de la cultura i el seu domini del llenguatge. En aquell article, aquest autor, explicava com els nens petits fan repetir un conte als seus pares, centenars de vegades i no es cansen mai i ho volen sempre igual sense variacions, perquè sentir aquest conte els hi dona seguretat i com desprès a l’adolescència no volen saber res dels pares i surten a descobrir mon. A partir d’aquest exemple, en Ramon Folch explicava, com li preocupava veure molts col·lectius de la nostra societat seguien tancats en si mateixos volen escoltar sempre el mateix conte, okupes amb okupes, empresaris amb empresaris, nacionalistes amb nacionalistes, polítics amb polítics, i com aquesta manca de diversitat, d’aiguabarreig, empobria la nostra societat i la feia més tancada i monòtona, .

Aquest article em feia pensar en un fet que ja fa temps que vaig coincidint amb més gent: a nova classe política a les administracions catalanes,

Alguns membres d’aquesta fornada de polítics, que són el relleu de les primeres generacions de polítics, , llueixen currículum aparentment complert, el que diríem un bon perfil, però crescuts únicament en el líquid amniòtic dels diners públics; formats en les joventuts dels partits, en les escoles de formació dels partits, llegint els diaris dels seus partits, veient la televisió del seu partit.

Ells no volen marxar de la casa gran del seu partit, ni de la seva administració a on ocupen un càrrec, s’hi troben a gust en aquella escalforeta, han après a defensar el seu status, d’assemblea a executiva, d’executiva a congrés, i no volen crear problemes als seus “pares”, que ara controlen els llocs de poder.

En certa manera es una simbiosi: Tu no em destrones i em despedaçes com feien els joves taurons d’abans, que vàrem haver d’eliminar i deixar morts a les cunetes , mentre et protegíem a tu que sempre has estat tan dòcil, i com que en comptes d’un tauró, ets un jove dofí , que m’assegura una estança plàcida, a canvi et deixo viure en aquesta habitació i pots tenir els teus mobles i penjar els teus pòsters i portar als teus amiguets, i et dono una bona paga setmanal, sempre que continuïs respectant les regles de la nostra casa.

AquestS joves, no sempre tan joves, però que es senten joves, perquè la cúpula de “la família”, els continua dient “el jovent” o “les noves incorporacions”, dominen la tecnologia lo suficient per baixar-se un vídeo de l’Obama i penjar-lo al seu blog junt amb un banner del “Yes, we can”, utilitzen de forma fluida paraules com sostenibilitat i tranversalitat, saben dir “Això es fa aixó perquè ho dic jo i punt” i “és una decisió irrevocable” (potser també il·legal, però això a qui importa), i saben adaptar-se als temps i canviar-se, quan toca, les ulleres amb muntura l’aire per unes de pasta de colors vius, que facin joc amb el mobiliari del seu despatx. Els hi continuen mancant altres lliçons, com aprendre el funcionament i les regles o lleis de l’organisme a on treballen, respectar i escoltar l’experiència acumulada del treballadors d’aquest organisme a on treballen, a vegades senzillament ser educats i atents, però això no ho consideren ni tan urgent ni tan important; al cap i a la fi, ells , com el nen que sempre vol sentir el mateix conte, l’únic que fan es imitar el que fan els grans i als grans els hi ha anat bé sense alguna d’aquestes lliçons, i ells saben que si es porten bé també els hi anirà bé.

I si pel camí s’ha de trair a algú, no respectar a algú, i tenir males formes amb algú, tampoc passa res, ells també han viscut això als passadissos del partit fins que han estat premiats per seu respecte a “ la família”. Com ja deia Serrat a una cançó a vegades encara no saps si actuen “per ignorància o per mala llet”. Segurament ni s’ho plantegen, ells imiten i obeeixen, obeeixen i imiten. I com ja he dit, posen pòsters i es compren mobles per la seva habitació, poden portar als amiguets a escoltar musica i agafar cerveses de la nevera i cobren la paga. Son les normes de la casa. Arriba el hivern i fora fa molt de fred, ell no tenen la culpa, es el seu món i els seus amics fan lo mateix. . Saben que hi ha alguns desagraits que no els entenen i els critiquen, però aquests deuen sortir a altres televisions o diaris, no deuen anar a l’executiva del seu partit, i no els porten a les jornades de formació a on a ells els hi envien.

A la casa a on ells viuen d’habitacions hi ha moltes, però totes ocupades, ells van arribar primer i pensen quedar-s’hi molt de temps.

Nota: article de lectura voluntària; vídeo de visió obligatòria

AVUI M’ENLLAÇO AMB BLOGS QUE PARLEN DE MONTCADA.

Una de les formes amb las que a vegades “perdo” el temps amb això d’internet és fer una recerca de blogs de la següent forma: entro al google a l’apartat de blogs i escric una paraula clau, com per exemple en aquest cas, el meu poble: “Montcada” i desprès ordeno la recerca per data (al marge superior dret). D’aquesta forma vaig veient qui al seu blog ha escrit aquesta paraula recentment (sempre que estigui al buscador de google. Si no esteu en aquest buscador ho sento no existiu; no sou ningú en aquest mon.). Lo mateix amb el you tube, el flickr, o altres.

Mitjançant aquest sistema passo estones tafanejant i vaig trobant, gent que ven pisos, un altre que ha creuat en bicicleta per Montcada, un altre que va fer caravana, un grup que penja una foto, etc. A vegades la recerca no te fruits o es avorrida. De tant en tant surten algunes joies com per exemple el blog “trenero” d’un aficionat als trens que escriu coses com aquesta descrivint les seves recerques en viu i en directe de trens….

“Bueno hoy deseava ir a cazar mercantes ya que mas o menos pasan siempre a las mismas horas aproximadas, Salimos de montcada ripollet a las 9.42h con un 447 direcion l'h, despues bajamos en mont.bif y vi que la 269 ya estava prepara para salir direcion manresa asi que cojimos de la via 3 l primer tren un 447+447 destino manresa, bajamos en mont.sta maria, alli esperamos el paso de una 440R y 447 y detras venia el mercante direcion a manresa, despues del paso de el mercante fuimos a un bar cercano a la estacion y almorzamos un bocata de longaniza, despues de almozar volvimos a la estacion cojimos una 447 con final en cerdañola uab y nada mas subir al 447 paso el mercante descendente el potassero, coji rabia pero se acabo quitando al llegar a cerdañola, cuando vi una 333.3 maniobrando direcion mollet con vagones llenos de balasto...."

I és que com va dir el torero « hay gente pa too... ».

Bé, a lo que anavem. Avui m’enllaçaré amb un parell blogs sobre Montcada, que de tant en tant em surten amb aquest sistema. Em deixaré d’altres però si aneu seguint el fil, ja trobareu més. Algun d’ells potser faré l’enllaç d’aquí a un temps, peró tampoc hi ha interés en fer una llista telefónica sino aquells que veritablement miro,

Aquests blogs son “Montcada confidencial” http://www.montcadaconfidencial.blogspot.com i http://www.montcadapost.blogspot.com. El segon és un blog sobre història de Montcada fet per un veï que porta anys fent una tasca força important d’estudi i recerca i que ara fa servir els blogs per que poguem aprendre sobre Montcada.

El “Montcada Confidencial” és un fenomen en el cas dels blogs, va camí de les 300.000 visites, s’ha convertit en un referent a Montcada, i el fet d’haver estat perseguit per l’Ajuntament que va intentar tancar-lo, que els seus autors siguin “secrets”, tot i que darrerament són com aquesta policia que quan se li veu arribar algun diu “compte que ve la secreta” (Doncs vaja merda de secreta), afegeix un context curiós i de misteri. Aquest blog de tant en tant es fa repetitiu, però d’altres vegades sorprenen les seves fonts d’informació i la seva capacitat de donar noticies, amb una visió, com a mínim, particular.

Us deixo un petit vídeo que recull en bona part la filosofia d’aquest blog , Es un fragment de la pel·lícula “Amanece que no es poco” (el you tube m’ha servit també per recordar fragment de pelis que m’agraden i ja aviso que aviat començaré la secció “les pel·lícules d’en Toni”, i a on “Amanece que no es poco” tindrà un lloc d’honor.

FEIA UNA SETMANA QUE NO ESCRIVIA

Fa una setmana que no escric un post i l’audiència (es a dir dos o tres) ja estan reclamant-me que a veure quan escric alguna cosa . Jo mateix portava ja un parell de dies neguitós pensant que havia d’escriure; que vaja merda de bloc a on la gent entra i troba que no s’ha escrit res de nou fa més d’una setmana; que a aquest blog li queden “dos telediarios”, com de fet ja vaticinava només veure el primer article, etc.

Mireu: no he tingut temps, o millor dit he dedicat el temps a altres coses. Fins i tot havia pensat que potser podia fer un bloc en anglès i així practicaria i aprofitaria per fer els deures de les classes d’anglès i practicar una mica aquest idioma, però clar si ja chapis i altres diuen que faig moltes faltes ortogràfiques, que en diran del bloc en anglès ! (com a mínim no faria errades amb els accents).

Tenia alguns posts pendents; contestar al chapis que ja el conec, ens hem pres unes cerveses i hem fet les paus (o no), tenia un post a mig fer pel dia dels difunts a on parlava de que a l’igual que no m’agraden les festes a termini a on tothom ha d’estar feliç perquè ho diu el calendari i ho mana la societat, tampoc m’agrada estar trist perquè ho digui el calendari i que la meva relació amb els meus morts no anava lligada a la festa de difunts, però clar això penjar-ho una vegada ja ha passat (i mira que tenia una foto maca) queda com molt depre i massa sensibler.

També havia pensat en escriure que ha guanyat el negre, i que si Martin Luther King i allò de now is the time and i have a dream ,bla bla bla, però quan veig a tots els guais i cools del nostre país, fins i tot amb xapes de Barack Hussein Obama (es aixi, oi, Nani?) com diria la meva avia, “me dan angustias”, o com va dir aquell presentador de tele “Cuanto cabrón!”; que bé queda parlar de construir una nova societat, lliure, igual i progre, als EUA, mentre jo vaig amb un cotxe amb footrest (ho veus com faig servir la paraula que em vas ensenyar).

També pensava parlar un altre vegada de la crisi i fer-vos un joc de xifres: segons les dades de l’atur, Catalunya te 25000 aturats més que el mes passat. Com que això queda difós entre tota Catalunya i son xifres que ens costa imaginar a vegades ens ho empassem més fàcilment (És com els accidents de cotxes i d’avions. A Catalunya no acceptaríem un accident d’avió cada mes o mes i mig, però com que es difós acceptem el mateix nombre de morts o més a les carreteres –tot i que estan baixant-), però us imagineu que al Telenoticies apart de dir més de 70 vegades Obama en mitja hora, diguessin : “Tots els habitants de Montcada s’han quedat en atur en un mes (uns 25000 més parelles i fills com àrea d’influència); això es suma a tots els habitants de Tàrrega del mes passat, el barri d’Horta de fa dos mesos i tota la comarca del Pallars Jussà de fa tres; el Govern estudia la declaració de zona catastròfica.” No ho resistiríem i ja estaríem fent telemaratons. Bé, doncs aquest post tampoc el faré perquè aquest dimecres a la nit gràcies a les magistrals lliçons de Xavi i el Juanito, ja hem solucionat la crisi o com a mínim hem detectat els culpables: Els àrabs i potser els xinesos, que s’ho han quedat tot, i quan dic tot, és tot. Ja no fa falta ni que aneu a la finestreta del banc a demanar-li a la noieta estudiant d’empresarials vestida amb una tímida camisa blanca que treballa com a becària a la Caixa que t’actualitzi la cartilla. Aquesta cartilla amb tots els seus fulls, sense deixar cap en blanc, amb tots els seus números i la seva columna del debe i el haber i el vell acudit del “debe haber”, no són més que una puta anotació comptable que a la que et descuidis no l’interessarà a ningú per que fa molts anys es van carregar el patró or, i el diner no val ja una merda, com va passar amb els diners de la República i ho van patir tots els que van passar la frontera per la Vajol i Maçanet de Cabrenys a la Guerra Civil (això ho escric desprès de dos chupitos de orujo. Abans dels chupitos no entenia lo de la crisi, ni m’enrecordava del poble fronterer per on van haver de fugir els perdedors).

També hi ha qui diu (i estic d’acord amb ell) que hauria d’escriure de sexe, que és el que li interessa a la gent, i que en realitat aquella becària amb la tímida camisa blanca, s’havia descordat algun boto de més , confosa entre el fred exterior i la temperatura “oficial” de l’oficina bancària, i que la meva posició elevada a la finestreta em va permetre contemplar la bellesa de la seva pell, mancada de morenor, a traves de l’escot , ara atrevida, ara ingènua, mentre els seus pits s’endevinaven tremolosos i mancats d’escalfor, retinguts en aquells sostenidors que en aquells moments només vaig poder definir com semblant al color gerd, mentre els seus llargs i habilidosos dits manipulaven la meva cartilla. Unes hores desprès aquells pits es desfeien per l’escalfor contra el meu cos, mentre les seves mans amb uns dits llarg i habilidosos recorrien suaument la meva esquena i els sostenidors color gerd i la resta de llenceria queia als peus del llit, mentre la camisa blanca reposava de forma ordenada a la cadira, ja que ella, en un gest de noieta pudorosa , que va oblidar al ficar-se al llit, es va desabotonar suaument mentre jo jugava entremaliat amb els seus peus. Sobre la tauleta de nit, la cartilla amb banda magnètica habituada a recollir fredes i ara inutils anotacions comptables era testimoni d’aquella història d’amor i sexe (si no dic sexe no agrada als lectors).

Bé, havia d’escriure d’alguna cosa, perquè feia una setmana que no posava res, tinc algunes cosetes en marxa, però tenint en compte que és dimecres, que ha tocat sopar al Baviera i he begut un parell d’orujets (el del Cèntric és millor, però que hi farem), que és l’una i mitja de la nit i que demà no hauria d’arribar massa tard a la feina, em penso que ho deixaré aquí i un altre dia ja concreto una mica més. Sigueu bona gent.

PD. Aquest article ha estat influenciat pel que m'ha passat avui i per la gent amb la que he parlat. Per això potser alguns no entendreu algunes coses. Són coses de tenir un bloc. Per la vostra tranquilitat jo tampoc m'entenc a vegades.