FEIA UNA SETMANA QUE NO ESCRIVIA

Fa una setmana que no escric un post i l’audiència (es a dir dos o tres) ja estan reclamant-me que a veure quan escric alguna cosa . Jo mateix portava ja un parell de dies neguitós pensant que havia d’escriure; que vaja merda de bloc a on la gent entra i troba que no s’ha escrit res de nou fa més d’una setmana; que a aquest blog li queden “dos telediarios”, com de fet ja vaticinava només veure el primer article, etc.

Mireu: no he tingut temps, o millor dit he dedicat el temps a altres coses. Fins i tot havia pensat que potser podia fer un bloc en anglès i així practicaria i aprofitaria per fer els deures de les classes d’anglès i practicar una mica aquest idioma, però clar si ja chapis i altres diuen que faig moltes faltes ortogràfiques, que en diran del bloc en anglès ! (com a mínim no faria errades amb els accents).

Tenia alguns posts pendents; contestar al chapis que ja el conec, ens hem pres unes cerveses i hem fet les paus (o no), tenia un post a mig fer pel dia dels difunts a on parlava de que a l’igual que no m’agraden les festes a termini a on tothom ha d’estar feliç perquè ho diu el calendari i ho mana la societat, tampoc m’agrada estar trist perquè ho digui el calendari i que la meva relació amb els meus morts no anava lligada a la festa de difunts, però clar això penjar-ho una vegada ja ha passat (i mira que tenia una foto maca) queda com molt depre i massa sensibler.

També havia pensat en escriure que ha guanyat el negre, i que si Martin Luther King i allò de now is the time and i have a dream ,bla bla bla, però quan veig a tots els guais i cools del nostre país, fins i tot amb xapes de Barack Hussein Obama (es aixi, oi, Nani?) com diria la meva avia, “me dan angustias”, o com va dir aquell presentador de tele “Cuanto cabrón!”; que bé queda parlar de construir una nova societat, lliure, igual i progre, als EUA, mentre jo vaig amb un cotxe amb footrest (ho veus com faig servir la paraula que em vas ensenyar).

També pensava parlar un altre vegada de la crisi i fer-vos un joc de xifres: segons les dades de l’atur, Catalunya te 25000 aturats més que el mes passat. Com que això queda difós entre tota Catalunya i son xifres que ens costa imaginar a vegades ens ho empassem més fàcilment (És com els accidents de cotxes i d’avions. A Catalunya no acceptaríem un accident d’avió cada mes o mes i mig, però com que es difós acceptem el mateix nombre de morts o més a les carreteres –tot i que estan baixant-), però us imagineu que al Telenoticies apart de dir més de 70 vegades Obama en mitja hora, diguessin : “Tots els habitants de Montcada s’han quedat en atur en un mes (uns 25000 més parelles i fills com àrea d’influència); això es suma a tots els habitants de Tàrrega del mes passat, el barri d’Horta de fa dos mesos i tota la comarca del Pallars Jussà de fa tres; el Govern estudia la declaració de zona catastròfica.” No ho resistiríem i ja estaríem fent telemaratons. Bé, doncs aquest post tampoc el faré perquè aquest dimecres a la nit gràcies a les magistrals lliçons de Xavi i el Juanito, ja hem solucionat la crisi o com a mínim hem detectat els culpables: Els àrabs i potser els xinesos, que s’ho han quedat tot, i quan dic tot, és tot. Ja no fa falta ni que aneu a la finestreta del banc a demanar-li a la noieta estudiant d’empresarials vestida amb una tímida camisa blanca que treballa com a becària a la Caixa que t’actualitzi la cartilla. Aquesta cartilla amb tots els seus fulls, sense deixar cap en blanc, amb tots els seus números i la seva columna del debe i el haber i el vell acudit del “debe haber”, no són més que una puta anotació comptable que a la que et descuidis no l’interessarà a ningú per que fa molts anys es van carregar el patró or, i el diner no val ja una merda, com va passar amb els diners de la República i ho van patir tots els que van passar la frontera per la Vajol i Maçanet de Cabrenys a la Guerra Civil (això ho escric desprès de dos chupitos de orujo. Abans dels chupitos no entenia lo de la crisi, ni m’enrecordava del poble fronterer per on van haver de fugir els perdedors).

També hi ha qui diu (i estic d’acord amb ell) que hauria d’escriure de sexe, que és el que li interessa a la gent, i que en realitat aquella becària amb la tímida camisa blanca, s’havia descordat algun boto de més , confosa entre el fred exterior i la temperatura “oficial” de l’oficina bancària, i que la meva posició elevada a la finestreta em va permetre contemplar la bellesa de la seva pell, mancada de morenor, a traves de l’escot , ara atrevida, ara ingènua, mentre els seus pits s’endevinaven tremolosos i mancats d’escalfor, retinguts en aquells sostenidors que en aquells moments només vaig poder definir com semblant al color gerd, mentre els seus llargs i habilidosos dits manipulaven la meva cartilla. Unes hores desprès aquells pits es desfeien per l’escalfor contra el meu cos, mentre les seves mans amb uns dits llarg i habilidosos recorrien suaument la meva esquena i els sostenidors color gerd i la resta de llenceria queia als peus del llit, mentre la camisa blanca reposava de forma ordenada a la cadira, ja que ella, en un gest de noieta pudorosa , que va oblidar al ficar-se al llit, es va desabotonar suaument mentre jo jugava entremaliat amb els seus peus. Sobre la tauleta de nit, la cartilla amb banda magnètica habituada a recollir fredes i ara inutils anotacions comptables era testimoni d’aquella història d’amor i sexe (si no dic sexe no agrada als lectors).

Bé, havia d’escriure d’alguna cosa, perquè feia una setmana que no posava res, tinc algunes cosetes en marxa, però tenint en compte que és dimecres, que ha tocat sopar al Baviera i he begut un parell d’orujets (el del Cèntric és millor, però que hi farem), que és l’una i mitja de la nit i que demà no hauria d’arribar massa tard a la feina, em penso que ho deixaré aquí i un altre dia ja concreto una mica més. Sigueu bona gent.

PD. Aquest article ha estat influenciat pel que m'ha passat avui i per la gent amb la que he parlat. Per això potser alguns no entendreu algunes coses. Són coses de tenir un bloc. Per la vostra tranquilitat jo tampoc m'entenc a vegades.