REFLEXIO DE LA SETMANA

Fa un parell de setmanes, llegia a “El Periódico” del diumenge, l’article setmanal de Ramon Folch, un científic, que jo qualifico de renaixentista, pel seu domini de molts camps de la ciència, de la cultura i el seu domini del llenguatge. En aquell article, aquest autor, explicava com els nens petits fan repetir un conte als seus pares, centenars de vegades i no es cansen mai i ho volen sempre igual sense variacions, perquè sentir aquest conte els hi dona seguretat i com desprès a l’adolescència no volen saber res dels pares i surten a descobrir mon. A partir d’aquest exemple, en Ramon Folch explicava, com li preocupava veure molts col·lectius de la nostra societat seguien tancats en si mateixos volen escoltar sempre el mateix conte, okupes amb okupes, empresaris amb empresaris, nacionalistes amb nacionalistes, polítics amb polítics, i com aquesta manca de diversitat, d’aiguabarreig, empobria la nostra societat i la feia més tancada i monòtona, .

Aquest article em feia pensar en un fet que ja fa temps que vaig coincidint amb més gent: a nova classe política a les administracions catalanes,

Alguns membres d’aquesta fornada de polítics, que són el relleu de les primeres generacions de polítics, , llueixen currículum aparentment complert, el que diríem un bon perfil, però crescuts únicament en el líquid amniòtic dels diners públics; formats en les joventuts dels partits, en les escoles de formació dels partits, llegint els diaris dels seus partits, veient la televisió del seu partit.

Ells no volen marxar de la casa gran del seu partit, ni de la seva administració a on ocupen un càrrec, s’hi troben a gust en aquella escalforeta, han après a defensar el seu status, d’assemblea a executiva, d’executiva a congrés, i no volen crear problemes als seus “pares”, que ara controlen els llocs de poder.

En certa manera es una simbiosi: Tu no em destrones i em despedaçes com feien els joves taurons d’abans, que vàrem haver d’eliminar i deixar morts a les cunetes , mentre et protegíem a tu que sempre has estat tan dòcil, i com que en comptes d’un tauró, ets un jove dofí , que m’assegura una estança plàcida, a canvi et deixo viure en aquesta habitació i pots tenir els teus mobles i penjar els teus pòsters i portar als teus amiguets, i et dono una bona paga setmanal, sempre que continuïs respectant les regles de la nostra casa.

AquestS joves, no sempre tan joves, però que es senten joves, perquè la cúpula de “la família”, els continua dient “el jovent” o “les noves incorporacions”, dominen la tecnologia lo suficient per baixar-se un vídeo de l’Obama i penjar-lo al seu blog junt amb un banner del “Yes, we can”, utilitzen de forma fluida paraules com sostenibilitat i tranversalitat, saben dir “Això es fa aixó perquè ho dic jo i punt” i “és una decisió irrevocable” (potser també il·legal, però això a qui importa), i saben adaptar-se als temps i canviar-se, quan toca, les ulleres amb muntura l’aire per unes de pasta de colors vius, que facin joc amb el mobiliari del seu despatx. Els hi continuen mancant altres lliçons, com aprendre el funcionament i les regles o lleis de l’organisme a on treballen, respectar i escoltar l’experiència acumulada del treballadors d’aquest organisme a on treballen, a vegades senzillament ser educats i atents, però això no ho consideren ni tan urgent ni tan important; al cap i a la fi, ells , com el nen que sempre vol sentir el mateix conte, l’únic que fan es imitar el que fan els grans i als grans els hi ha anat bé sense alguna d’aquestes lliçons, i ells saben que si es porten bé també els hi anirà bé.

I si pel camí s’ha de trair a algú, no respectar a algú, i tenir males formes amb algú, tampoc passa res, ells també han viscut això als passadissos del partit fins que han estat premiats per seu respecte a “ la família”. Com ja deia Serrat a una cançó a vegades encara no saps si actuen “per ignorància o per mala llet”. Segurament ni s’ho plantegen, ells imiten i obeeixen, obeeixen i imiten. I com ja he dit, posen pòsters i es compren mobles per la seva habitació, poden portar als amiguets a escoltar musica i agafar cerveses de la nevera i cobren la paga. Son les normes de la casa. Arriba el hivern i fora fa molt de fred, ell no tenen la culpa, es el seu món i els seus amics fan lo mateix. . Saben que hi ha alguns desagraits que no els entenen i els critiquen, però aquests deuen sortir a altres televisions o diaris, no deuen anar a l’executiva del seu partit, i no els porten a les jornades de formació a on a ells els hi envien.

A la casa a on ells viuen d’habitacions hi ha moltes, però totes ocupades, ells van arribar primer i pensen quedar-s’hi molt de temps.

Nota: article de lectura voluntària; vídeo de visió obligatòria